Avui
l’Hajar i la Karima ens porten te de menta marroquí, la Mounia pastís de plàtan
amb poma i la Maribel ens ensenya a fer “torrijas” típiques del País Basc.
Tradició
i elaboració:
El te de menta no és una simple beguda al Marroc. És un signe
d'hospitalitat, amistat i tradició. Ja que aquesta beguda és tan popular, se
serveix durant tot el dia, després de cada àpat i amb qualsevol conversa. El te
de menta marroquí té un sabor suau i dolç.
En primer lloc caramel·litzem
el sucre en una olla. Aquest és el gran secret perquè el te morú quedi tan bo
com el solem trobar a les teteries àrabs.
Una vegada que ja
s'hagi caramel·litzat el sucre, afegim els gots d'aigua. No us espanteu per la petita
explosió que es produeix al barrejar l'aigua freda amb el caramel líquid
calent.
Afegir les fulles de
menta (abans però, les rentem en aigua calenta).
Portar a bullir i quan
arribi a l'estat d'ebullició, apartar del foc.
Afegir una cullerada de
te verd i deixar reposar durant 3 minuts. És molt important que l'aigua ja no
estigui bullint (i no torni a bullir) mentre s'afegeix les fulles de te verd,
ja que a aquesta temperatura el te verd s'oxida i agafa un sabor molt amarg.
Passar per un colador i servir.
Tradició
i elaboració:
Celebrar les coses
menjant és genial. No hi ha festa al calendari que no tingui el seu dolç típic.
I no hi ha cita familiar que no acabi en un bon festí llaminer. La Setmana
Santa no és cap excepció. La Passió, la Mort i la Resurrecció de Crist porten a
les nostres taules contundents plats.
Aquests dies, els
àpats que se servien a la taula eren austers, però no lleugers. L'objectiu
d'aquesta dieta era complir amb els manaments, però no deixar amb gana a
aquests homes i dones que a més de complir davant Déu havien de fer-ho davant
el patró... o al camp. Calia saciar la fam i reposar les forces perdudes.
Gràcies a tot això,
avui, quan s'acosten aquestes dates, hi ha cuines que tornen a fer olor de
canyella, anís i oli calent. Un dels dolços més típics de Setmana Santa són les
torrades (o torrejas/torrijas que és com se les coneix al País Basc).
Ara bé, segurament
molts estiguin pensant que ells les mengen en altres dates. No erren. Aquestes
postres regna a les taules de moltes llars per Nadal, en Carnestoltes ... fins
a Sant Josep. A La Rioja és típic preparar-les per aquesta data, de la mateixa
manera que en algunes zones d'Aragó.
Però no s'equivoquin,
totes les llesques amb ou es preparen de similar manera, independentment de en
quina data les degustem.
El gruix importa
El pa és l'ingredient
principal. En l'actualitat, les fleques venen una barra especial. És esponjosa,
amb molta molla i molt poca escorça. Antany, però, es feien amb el pa que es
menjava diàriament. Es deixava endurir un parell de dies a l'armari i després
es tallava. Avui també es pot. Però això sí, el millor és comprar una bona
barra, gran i amb molla; si és d'un forn que treballa amb massa mare seria
excel·lent.
A l'hora de ficar el
ganivet, les llesques, millor com més gruixudes siguin. Així, després es poden
gestionar sense necessitat de ser un hàbil dels fogons. Encara que tampoc es
creguin que convé passar-se de grosses. Un parell de dits és un bon límit (i
fins i tot una mica menys) perquè després no correm el risc que se'ns quedin
seques.
Perquè després de
tallar, cal mullar. El més habitual és que el pa passi uns minuts en llet
ensucrada i infusionada amb canyella i llimona. Ull, que estigui freda/tèbia,
que si no tindrem problemes ja que es trencaran. Primer submergim les llesques
d'una banda i després per l'altre. La missió és que s'empapin bé sense que es
desfacin perquè, després, cal passar-les per ou batut.
I fregir-les. Aquest
pas era i és un dels més delicats a l'hora d'elaborar torrijas: cal daurar
sense cremar ni deixar-les pàl·lides. Per a això, el millor és utilitzar un bon
oli (val el de gira-sol si no volem que tinguin gust a oliva) i deixar-lo que
calenti bé abans de tirar-les.
Un altre truc és no
posar massa de cop, així no se'ns baixarà la temperatura de la paella, que és
la raó principal per la qual es poden quedar sense color i una mica greixoses.
A partir d'aquest pas, hi ha tradicions
per a tots els gustos. Està la qual convida a remullar de nou en llet i
servir-les. La que dicta que cal preparar un almívar (amb matafaluga, anís o
qualsevol vi dolç) que se serveix per sobre de cada torrada. La més “chic”: la
de flamejar-les just en el moment de presentar-les. I la més senzilla, la de
empolvorar una mica de sucre (i de vegades canyella) quan encara estan calentes.
Menjar un cop s’hagin refredat.
Elaboració:
En un bol posem els
sucres, els ous, l’oli i els plàtans i batem. Després afegim la farina i el
llevat i tornem a batre fins aconseguir
una massa homogènia.
Preparem un motlle
amb una mica de margarina vegetal per a que el pastís no s’enganxi i aboquem la
massa.
Tallem la poma en
rodanxes molt fines i tornem a tallar les rodanxes per la meitat. Anem col·locant els trossos de poma sobre la massa.
Precalentem el forn a
uns 170º i quan arribi a la temperatura posem el pastís durant 30 minuts per la
part de baix. Quan faltin 5 minuts canviem la posició només a la part de dalt.
Passats aquests cinc
minuts retirem del forn i decorem el pastís amb la melmelada. Si es vol es pot
decorar també amb coco ratllat.
Té tot molt bona pinta!
ResponderEliminar